Capítol 4

PORTES TANCADES

Després de parlar amb els seus pares, el Mikel ens va dir que podíem anar a entrevistar-los l’endemà a la tarda.

I allà ens trobàvem tots tres, a la porta de cal Mikel, esperant que ens obrissin.

                      

Un senyor amb els cabells blancs, gairebé sense pèl, gras i baixet, ens va dir:

—Què hi feu aquí? Què voleu?

—Venim a entrevistar els senyors Brotons. Som amics del Mikel i havíem quedat per parlar amb ells.

—En aquests moments, els pares del Mikel estan ocupats. Marxeu i torneu més tard —va dir el vell amb to enfurismat.

Però nosaltres no ens podíem donar per vençuts; alguna cosa havien de fer.

Molt sigil·losament, vam enfilar-nos per la finestra del lavabo del darrere de la casa. La Gina va pujar la primera i ens va ajudar a pujar.

Una vegada dins el lavabo, vam sentir veus que venien del soterrani. Però vaja, quin problema, havíem de passar pel saló i el vell estava mirant la tele al sofà…

No ens podíem quedar allà palplantats, havíem d’idear un pla urgentment. El Nan va proposar passar per davant el vell de puntetes sense fer soroll. La Gina va pensar que si passàvem arrossegant-nos potser no ens veuria. Finalment vam decidir passar de puntetes. El terra era de fusta i cada pas que fèiem grinyolava més que l’anterior. Així no podíem caminar o, per contra, ens enxamparien.

Pensant i pensant, el Nan va tenir una idea i va dir a la Gina:

—I si anem a la cuina i ens posem unes esponges a la sola de les sabates? D’aquesta manera no farem soroll al caminar!

—Genial, va dir la Gina.

I tots tres vam anar cap a la cuina. Un cop allà, les veus que havíem sentit al lavabo se sentien més fort; s’estaven apropant.

Ràpidament, ens vam amagar allà on vam poder. La Gina es va ficar al rebost, que era ple fins al sostre de llaunes i sacs. El Nan es va amagar dins l’armari de sota la pica de rentar els plats. I jo, darrere de la porta (tots els amagatalls bons estaven ocupats pels meus amics).

Les veus ja eren a la cuina.

—He sentit un soroll, tu no? —va dir una de les veus.

—Sí, tens raó, deu ser el gat, que ja deu tenir gana. No en facis cas, amor meu.

Com ja podeu imaginar, aquelles veus misterioses eren les veus dels pares del Mikel.

Segons el vell de la porta de la casa, no es trobaven a l’immoble aquella tarda. Però eren allà, a la cuina.

Mentrestant, nosaltres continuàvem amagats. En silenci. Neguitosos.

En Nan, que es trobava sota la pica, també es trobava al costat del cubell de la brossa. Feia molta pudor i el noi no podia respirar. De cop i volta, va sentir unes ganes horribles de vomitar. Es va veure obligat a fer el que no volia fer: sortir.

—Bona tarda, senyors Brotons— va dir el noi, avergonyit i espantat alhora.

—Què hi fas tu, aquí? Qui ets tu? —va preguntar la mare del Mikel.

—Eeeee… Veurà, senyora Brotons… Sóc… Eeeee….

—Som amics del Mikel —va dir de sobte la Gina—. Estem jugant a fet i amagar amb el seu fill i no el trobem, pensàvem que estava amagat aquí a la cuina.

—Però nosaltres a l’acabar ens n’anem a casa —vaig dir jo sortint de darrere de la porta.

—No home, no —va dir la mare amb un to agradable—. Quan era que ens havíeu de fer l’entrevista?

—Ah, doncs encara no ho havíem decidit —vaig dir jo com si no me’n recordés.

—Si no teniu res per fer, la podem fer ara? —va dir la mare d’en Mikel com si es tragués un pes de sobre.

—Sí, si ens deixeu un full i un bolígraf —va dir en Nan, segur del que feia.

Els pares d’en Mikel van anar a buscar una llibreta i un bolígraf, però jo em vaig adonar que anaven xiuxejant, i això no em feia bona pinta.

Quan van arribar amb un full i un bolígraf negre, la Gina va començar a fer preguntes, una rere l’altra:

—Quins són els seus noms complets?

—Montserrat Puig i Bertran —va dir la mare del Mikel.

—I Miquel Brotons Buixó —va irrompre el pare.

—Ostres, Buixó, em sona molt aquest cognom... —vaig dir jo amb to burlesc, per mirar d’extraure una mica d’informació.

—Sí? De debò que et sona? No en som tants, de Buixó, per aquesta zona —va dir el pare del Mikel.

—Ah, no? Va dir el Nan per burxar una mica més —jo pensava que sí. És que, ara que ho penso, a mi també em sona el seu cognom.

—Potser et deu sonar de la vella fàbrica. Era propietat del meu tiet —va afegir el senyor Brotons amb un to orgullós.

En aquell moment, la mare del Mikel va estossegar com si tingués una espiga a la gola. Va fer una mirada al seu marit, que, a hores d’ara, encara la deu recordar.

Ja ho teníem! L’àvia paterna del Mikel, és a dir, la mare del senyor Brotons, era l’única germana del senyor Buixó! Ara tot començava a lligar!

La carta groguenca que vam trobar a terra de la fàbrica, escrita pel senyor Buixó i dient que pensava cremar la fàbrica, anava dirigida a la seva germana. Ara tot es veia clar, la connexió de casa el Mikel fins a la fàbrica no era més que una manera de poder moure’s d’un lloc a l’altre sense ser vistos.

Però encara havíem d’esbrinar qui i per què l’havia cremat:

—Que bé, oi? Aquella fàbrica tan gran que es va esfondrar de vella que era?

—vaig dir jo per tal d’embolicar el pare del Mikel.

—No, fill —afegí el senyor Brotons—. Va ser més tràgic. Pel que es veu algú es va deixar una màquina engegada tota una nit, sense vigilància, i, malauradament, es va incendiar.

De cop i volta, una veu amenaçadora i forta va irrompre a l’habitació:

—Senyors Brotons, queden detinguts per ser còmplices d’assassinat. Sóc l’inspector Ros, cap del departament d’investigacions criminals a la ciutat.

—Ho sabem tot, mentiders! —va dir l’Agustí, que acabava d’entrar tot esverat amb la policia—. Vostès, juntament amb la seva mare, van ajudar el senyor Buixó a cremar la fàbrica per tal de cobrar una assegurança multimilionària. El senyor Buixó la va cremar, amb tant mala sort, que el meu pare, pobre d’ell i tan amic que era del seu tiet, es va quedar tancat al despatx pensant que el senyor Buixó l’ajudaria a sortir durant l’incendi. I vostè, senyor Brotons, vergonya hauria de sentir per la seva mare, que sabent que el seu germà volia cremar la fàbrica no ho va impedir. I és més, quan se suposava que havia d’obrir el passadís que comunica aquesta casa amb la fàbrica per ajudar el senyor Buixó a escapar-se, va mantenir la porta tancada i va deixar que l’incendi el matés.

—Com? —va dir el Mikel, que acabava d’arribar i estava immobilitzat pel que veia i sentia.

—Sí, Mikel, sí —va afegir l’Agustí—. La teva àvia va deixar que el seu propi germà es morís en un incendi per poder ser ella l’hereva de la fortuna del senyor Buixó i del pagament de l’asseguradora. Per això els teus pares tenen tot el que tenen i gasten tant com gasten.

Tant el Nan, com la Gina, com jo mateix, estàvem bocabadats amb tantíssima informació que entrava per les nostres orelles. Pel que es veu, l’Agustí ja tenia sospites des de feia anys sobre la implicació de la senyora Buixó (àvia del Mikel) en tot l’enrenou de la fàbrica. Ja havia fet les seves investigacions i, finalment, quan es trobava a la fàbrica, va topar amb l’inspector, que resultà ser aquella ombra que tots van veure al despatx. I el gos que es pensaven que era de l’Agustí, no era res més que un gos policia que acompanyava l’inspector.

Tan bon punt els fets es van esclarir, la policia es va endur els pares del Mikel cap al cotxe patrulla. Ja començaven a arribar els equips de la policia científica a recollir indicis de proves a casa d’en Mikel. Nosaltres ens trobàvem allà, mirant tot el que passava, rere la línia de seguretat que marca la policia amb cinta groga al voltant del perímetre de la zona en qüestió.

Als diaris de l’endemà, a primera plana, hi sortia una foto del senyor Buixó a la porta de la seva fàbrica el dia de la inauguració fa molts anys. A més, un gran titular anunciava la resolució del cas Buixó. I en un raconet, com a forma d’agraïment, al vell mig del cor de la notícia, hi sortien els nostres noms, Gina, Nan i Robert Falcone: Private Investigators.