L’endemà, a l’escola, a l’hora del pati vam explicar a la Gina que no havíem pogut entrar a la fàbrica i que hi havia un cadenat que s’havia d’obrir amb un codi que no teníem. En aquell moment sentíem com el nostre honor se n’anava a la me..., ja que no podíem resoldre el nostre primer cas.
Com que em vaig descuidar l’esmorzar a la motxilla, vaig donar una excusa a la mestra que vigilava el pati per poder pujar a buscar-lo. I vaig veure el que mai m’hauria imaginat: el professor de matemàtiques, l’Agustí, que realment feia servir el quinto per posar notes. Així, els rumors eren certs! Per primera vegada a la vida desitjava saltar-me el pati per fer una altra cosa. En aquell moment calia agafar proves del que el professor estava fent. Sense fer gens de soroll vaig anar a la motxilla per agafar el mòbil, en el qual hi havia un dispositiu per gravar. Vaig baixar les escales fins davant la porta de l’aula on el professor estava manipulant el quinto. Des de fora i per una escletxa vaig començar a gravar aquella escena que seria vital per a la nostra investigació. I de sobte, el maleït telèfon es va posar a sonar! El professor va saltar de la cadira, va obrir la porta i em va pescar espiant-lo. Em va preguntar què carai feia jo allà en hores de pati i vaig començar a excusar-me amb tot de mentides que ell no va creure. Era inútil i em vaig veure obligat a explicar-li la veritat, que l’havia enxampat posant notes amb el quinto i que des d’aquell moment ho sabria tothom.
El mestre em va explicar que m’equivocava i que en realitat estava intentant esbrinar la combinació secreta que obria la porta de la fàbrica Buixó del riu Ripoll, on el seu gos estava atrapat. Em vaig quedar congelat en veure com aquell professor ens podia servir per resoldre el misteri de la pilota. Li vaig explicar que la Gina, el Nan i jo estàvem fent una investigació a la fàbrica i vaig proposar-li que ens ajudéssim mútuament. L’Agustí va acceptar l’oferiment amb molt d’interès.
—Nois! He entrat a casa del Mikel Brotons!
—Perfecte —vaig dir-li—. I què, hi has trobat el regal?
—No, no, espera, encara millor. He arribat i he agafat les claus de sota l’estora tal com ens havia dit el nostre client. Com que no hi havia ningú a la casa, he estat investigant una estona fins que he sentit el típic dring de les claus que estaven a punt d’obrir la porta del carrer. Com que ha arribat la mare del Mikel, he hagut de córrer a amagar-me a l’armari de sota l’escala, vell i ple de pols. El cor m’anava a cent! De sobte, m’he repenjat dins l’armari i he pitjat un botó sense voler. No us imaginareu pas el que m’ha passat!
—Què, què?
—L’armari s’ha girat i he caigut per un tobogan! He aterrat ben desorientada i amb el cor que m’anava a mil. Però sabeu on he anat a parar?
—No, digues, digues!
—Nois, sóc a la fàbrica Buixó!
—Uala, fuaaa! Impressionant!
—He decidit trucar-vos perquè a casa encara hi ha la mare i no podia tornar enrere!
—Ei, ara venim cap aquí, no et moguis d’on ets.
—D’acord, però vigileu en entrar, que no us vegin. Trobareu les claus sota l’estora.
Tots tres vam anar corrents cap a casa el Mikel Brotons i vam entrar amb les claus que la Gina havia deixat sota l’estora de la porta. Un cop a dins, vam veure que els pares del Mikel eren a la cuina i vam córrer de puntetes a amagar-nos a l’armari que ens havia indicat la Gina.
Vam pitjar el botó i el Nan i jo vam lliscar pel tobogan. Un cop a la fàbrica ens vam adonar que l’Agustí s’havia quedat encallat al tobogan perquè era massa gras (perdoneu, però algú ho havia de dir). El vam estirar pels peus una vegada i una altra fins que vam aconseguir treure’l del tobogan.
Un cop dins, de seguida ens vam trobar la Gina que ens esperava nerviosa. Ens va dir que havia sentit lladrucs de gos darrere unes capses. Ens hi vam apropar i vam veure un gos lligat amb una corretja. En veure’ns el gos va olorar-nos un per un i finalment es va quedar al costat del Nan. El gos va bordar i el Nan es va espantar tant que va fer un bot i va pujar-me als braços. M’agafava tan fort, que quasi m’ofega!
